divendres, 20 de febrer de 2015

Dues amigues al xinès

Una de les pintures murals de la Casa Bruno Cuadros de les Rambles - Barcelona. Cópìa d'una estampa japonesa  del  s.XIX de l'artista Utagawa Kunisada.



A Barcelona existeix un restaurant xinès suposadament "autèntic". No té plafons vermells, ni dracs, cap paisatge zen, encara menys fonts en forma de cascada. L'interior és auster, parets gris pedra, terra i sòcols de fusta, il·luminació tènue, mobles funcionals, la cuina també és suposadament autentica.

És freqüentat per gent que coneix la Xina, gent viatjada, culta, que hi va per assaborir la cuina més genuïna, res d'arròs tres delícies o rotllets de primavera. Avui hi han quedat dues amigues, la Cuca i la Moni. La Cuca és la més viatjada, abans d'entrar ha llençat el cigarret. A dins, quan es troben s'abracen i petonegen ostensiblement. Tenen una edat, potser dues, botox i lifting ajuden però no fan miracles.

La Cuca saluda als cambrers amb aire de familiaritat, els cambrers fan veure que la coneixen. La Cuca després de fer uns quants whatsapps estudia la carta i suggereix alguns plats a la Moni. Decideixen compartir una sopa de carn de cranc i un sumai de llagostins. La Cuca fa la comanda en xinès, ella es pensa que és xinès, el cambrer no entén res, la Cuca ho repeteix unes quantes vegades, finalment ho diu en castellà. El cambrer respira, ara sí en xinès ordena els plats a cuina.